Cercar
News
Activitats
Art
Bicicletas elèctriques
Bicicletes
Blogs
Cicloturisme
Cinema
Còmic
Complements
Curiositats
Editorial
Esdeveniments
Espais naturals protegits
Llibres
Música
Sostenibilitat
Varis
Videos
És aquest el model de país que volem?
Com cada dia, intento arribar abans de les 9h per poder trobar un aparcament, però tot i així em passo una estona donant voltes per tal de trobar un forat. És evident que la bicicleta seria la millor opció per poder arribar a l’hora, estalviar benzina i posar el meu granet de sorra per mantenir el nostre planeta.

Però em trobo amb forces impediments: no hi ha carril bici pel centre de la ciutat, la meva feina està situada al centre i per poder-hi arribar haig de fer tota la volta ja que els carrers només són d’una direcció. Amb el nou reglament, les bicicletes no poden circular per la vorera, així doncs, han d’anar pels carrils bicis així habilitats (si n’hi ha i quan n’hi ha) o per la mateixa via que els automòbils i, per tant, no poden anar en contra direcció. Si intento fer la volta sobre l’asfalt, em trobo amb alguns automobilistes que m’escridassen o amb d’altres que no tenen cap mirament a l’hora de passar pel costat. Conclusió: trigo igual o més agafant la bicicleta que intentant trobar aparcament i m’estalvio comentaris com els que se senten sovint:“maleïts ciclistes”.

 

És aquest el model de país que volem? Els polítics s’omplen la boca amb projectes sobre les energies renovables, la sobreexplotació del planeta, el fre a la contaminació, és a dir, sobre una vida més sostenible. Però en el dia a dia, podem comprovar que estem a anys llum d’altres països com Dinamarca, Alemanya, els Països Baixos o Suïssa que tenen una llarga tradició pel que fa l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport urbà. Es tracta de conscienciació, es tracta d’educar en el respecte i de baixar del seu pedestal l’automòbil, que durant tant de temps ha estat el rei indiscutible de les carreteres, però també de les ciutats, de les vies urbanes.

 

Darrerament, també es parla de la Reforma del Reglament de Circulació que es proposa realitzar el govern, encapçalada per la Directora General de Tráfico, Doña María Seguí Gómez. Una vegada més, el govern ens demostra que quan es vol solucionar un problema, la millor manera és posant-hi pedaços, enlloc d’anar a l’arrel de la problemàtica per tal de posar-hi remei per sempre. La gent no anirà més en bicicleta perquè s’hagi de posar el casc, ans el contrari; la gent no se sentirà més segura perquè s’hagi imposat el casc; la gent agafarà la bicicleta quan es pugui conviure sense problemes amb els conductors de vehicles a motor, quan hi hagi carrils bici per circular per tota la ciutat.

 

Per què no podem conviure bicicletes i cotxes en un mateix espai? Per què costa tant ? Doncs la resposta sembla ser clara; no hem estat educats per aquesta convivència, però ja seria hora que el nostre govern posés fil a l’agulla i promogués polítiques educatives verdes i sostenibles recolzades d’infraestructures que ens permetessin de posar en pràctica aquesta convivència.

 

M’agradaria acabar amb uns fragments que es troben en el Pla estratègic de la bicicleta a Catalunya  2008-2012 (del qual en recomano la lectura), per demostrar que tot justé és el principi, que encara hi ha molta feina, però que de ben segur, val la pena.

 

La bicicleta, en contra de la seva imatge general, és estadísticament un dels vehicles amb menys risc d’accidentalitat”

 

“L’oferta catalana global d’infraestructures i serveis de la bicicleta és encara reduïda, si tenim en compte que no hi ha cap xarxa bàsica ni vertebradora que comuniqui el conjunt del territori. Per tant, l’oferta actual està formada per accions locals atomitzades,

que no ofereixen una continuïtat en les vies ni tampoc segueixen uns criteris homogenis o comuns per a tot els territoris.”

 

“La manca de cultura probicicleta entre la població en general, d’infraestructures segures i contínues, les limitacions actuals de la intermodalitat així com les tímides actuacions de revisió de normatives i ordenances fan que l’ús de la bicicleta, com a model de desplaçament habitual, sigui encara minoritari a bona part del territori.”

 

Lídia Falomi



enrera