Espolla — Cap de Creus
Paratge Natural del Massís de l’Albera. Serra de Rodes. Parc Natural de Cap de Creus
Espolla — Rabós — Vilamaniscle — Coll de la Serra — Mas Patiràs — La Valleta — Santa Creu de Rodes Monestir de Sant Pere de Rodes — Port de la Selva — Cap de Creus
Mapes Comarcals de Catalunya. Alt Empordà. 1:50.000. Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC).
Resum
Distància:55 km
Desnivell:1590 m
Temps:5 h 45 min
Dificultat:difícil
La màgica geologia de cap de Creus. Quan el Pirineu s?endinsa a la mar
La darrera etapa excel·leix en paisatge; mar i muntanya es conjuminen, i culmina una aventura pel Pirineu Oriental quan aquest s?enfonsa al mar sense perdre en cap moment la identitat. A més, la península de cap de Creus ens mostra una configuració geològica formada per estructures i afloraments modelats per la tramuntana que formen un conjunt únic al món. Una etapa de gran bellesa aclapara els sentits, amb ... La màgica geologia de cap de Creus. Quan el Pirineu s’endinsa a la mar
La darrera etapa excel·leix en paisatge; mar i muntanya es conjuminen, i culmina una aventura pel Pirineu Oriental quan aquest s’enfonsa al mar sense perdre en cap moment la identitat. A més, la península de cap de Creus ens mostra una configuració geològica formada per estructures i afloraments modelats per la tramuntana que formen un conjunt únic al món. Una etapa de gran bellesa aclapara els sentits, amb un final digne per a una travessa que aconsegueix fer créixer qui la duu a terme.
Marxem cap a Rabós pel camí de les Antigues Vinyes. A Rabós, un camí asfaltat en direcció a Sant Quirze de Colera ens connecta amb el nucli de Vilamaniscle. El trajecte recorre un paisatge format en bona part per cultius d’oliveres i vinyes que poblen la plana alta de l’Empordà, que s’estén als peus del massís de l’Albera.
A Vilamaniscle enfilem per una pista que ens puja a la carena de la la serra de la Baga d’en Ferran. A coll de la Serra la panoràmica que s’albira és extensa i abasta la gran plana delimitada per l’immens golf de Roses, els relleus que es despengen des del Pirineu i els de bona part del nord-est del país; si domineu el territori gaudireu posant el nom a molts d’ells (Montgrí, Montseny, el Far, Cabrera, Puigsacalm, Mare de Deu del Mont, Bassegoda…); destaquen clarament els massissos del Canigó, les Salines i l’Albera, serralades que ens recorden el camí recorregut.
En aquest punt es pot escurçar l’etapa baixant directament a la carretera de Llançà (veure track de la variant), però la proposta va a buscar la carena que baixa directament de puig Neulós, fent el viatge molt més atractiu i evidenciant com el Pirineu, amb les seves valls i carenes, s’enfonsa al Mediterrani, un espectacle pletòric del qual val la pena gaudir.
Des del coll de la Serra perdem alçada per la pista que puja de la vall, però ens desviem tot seguit en direcció a Sant Martí de Vallmala. Passem al costat de mas Guanter, un nucli imponent de grans casalots que formen una gran unitat d’estructures que només conserven els murs perimetrals. Probablement havia estat un mas de referència a la zona, ja que abastava molta part de la vall; tenia ramats i probablement també s’hi conreava vinya i olivera i s’hi explotava els suros. La finca més propera era el mas Patiràs, entre puig Tifell i puig d’Esquers, cap on es dirigim.
Resseguim en suau pujada el vessant sud del puig d’Esquers, pràcticament nu d’arbreda, sobrevolant la vall de la Valleta fins al petit coll on sobre un intens cel blau es perfila la silueta del mas Patiràs, també en runes, alhora que els receptors olfactius comencen a ensumar el mar. El mas Patiràs està ubicat al bell mig de les conques de la part alta de les rieres de Valleta i de Garbet. Actualment en totes dues capçaleres hi ha signes evidents d’intents de recuperació forestal.
Continuem el viatge pedalant per la carena pirenaica, que apunta cap el seu destí final abans d’entregar-se al mar. A l’horitzó, dels diferents relleus entre el mar i la plana que dominem en destaca la silueta inconfusible del castell de Sant Salvador de Verdera, al punt més alt de la serra de Rodes, que assolirem des de la Valleta. El paisatge es mou al nostre ritme; mentre avancem deixem enrere les petites i abruptes valls que s’aboquen cap al mar des de la frontera fins a la badia de Llançà, unes valls de gran bellesa que la tramuntana s’encarrega de vestir de gala, potenciant la llum i els colors mediterranis, contrastant cada raconada per configurar un paisatge ple de matisos i ombres: una imatge aturada dels relleus muntanyosos fusionant-se amb el mar i esdevenint una superfície plana que s’estén més enllà de l’horitzó. El viatge apassionant ens porta fins el nucli de Valleta, al fons de la vall del mateix nom.
Iniciem la segona part endinsant-nos al Parc Natural de Cap de Creus a través de la zona protegida de la serra de Rodes, cap on enfilem. Fem un curt tram de carretera fins trobar la pista que puja cap a Montperdut, prop del castell de Quermançó. La pista s’endinsa i ens connecta amb la carretera que puja de Vilajuïga al pàrquing del Monestir de Sant Pere de Rodes. Fem un tram per asfalt fins un revolt tancat on prenem un camí exigent; hi ha algun tram no ciclable, que transita per sobre la capçalera de la vall del mas la Mata. A partir d’aquest punt el camí és més amable i enllaçant pistes diverses i un petit corriol al final aconseguim evitar la carretera i arribar a Santa Creu de Rodes i a l’espectacular monestir de Sant Pere de Rodes, dos tresors patrimonials de primer ordre.
Santa Creu és un poble medieval abandonat format per les restes dels habitatges, dues torres i l'església romànica de Santa Helena, l'únic edifici del nucli que es manté dempeus. Era travessat per un camí empedrat que enllaçava dues torres amb portalades que permetien l’accés al poble. Es comunicava amb el monestir directament a través d'un camí que sortia del portal de Baix. El traçat actual coincideix, pràcticament, amb l’antic.
El monestir benedictí de Sant Pere de Rodes és el centre del conjunt monumental situat a la serra de Verdera. La documentació més antiga, del segle IX, fa referència a una cel·la monàstica dependent del monestir de Sant Esteve de Banyoles. Amb la fundació del monestir independent, al segle X, començà una etapa d’esplendor impulsada per la noblesa empordanesa. Centre de poder feudal i econòmic, la comunitat va iniciar un projecte constructiu que reflectia la seva força. Les obres es van estendre entre els segles X i XIII, i tingueren en compte essencialment la zona de clausura formada per l’església, els claustres i les dependències del voltant.
Baixem a Port de la Selva per la carretera; un meravellós descens amb boniques vistes sobre les valls de Selva de Mar, amb el seu port natural, i de Santa Creu, malauradament devastada pel foc del juliol passat. A Port de la Selva afrontem el darrer tram de l’etapa i de la travessa, el cap de Creus. La punta més oriental de la Península i dels Pirineus és un territori abrupte de cales impossibles que es desplega a l’est de de la darrera muntanya que sembla resistir-se al seu destí final: el Pení.
Entre la terra i el mar, el cap de Creus és un espai de morfologia rocosa pràcticament nu d’arbreda, de gran bellesa i dotat d’una configuració geològica singular. Amb estructures i afloraments que formen un conjunt únic al món, l’efecte de la tramuntana ha fet que apareguin formes d’erosió capricioses i ha transformat el paisatge d’una manera molt especial. Travessar-lo en bicicleta des de Port de la Selva fins al far és una experiència única i ens transporta a paisatges que semblen d’altres mons. Només un detall, remuntar el barranc de la riera de cala Tavallera s’ha de fer a peu, una nimietat quan recordem la màgia i el magnetisme del gran viatge tel·lúric que va començar al Pedraforca i que passant pel Canigó ens ha portat fins a cap de Creus.
Agost de 2021
CENTRES D’INTERÈS
Sant Julià de Rabós. Mas Guanter. Santa Creu de Rodes. Sant Pere de Rodes.
ALLOTJAMENTS / RESTAURANTS
https://restaurantcapdecreus.com/
http://www.visitcadaques.org/
La darrera etapa excel·leix en paisatge; mar i muntanya es conjuminen, i culmina una aventura pel Pirineu Oriental quan aquest s?enfonsa al mar sense perdre en cap moment la identitat. A més, la península de cap de Creus ens mostra una configuració geològica formada per estructures i afloraments modelats per la tramuntana que formen un conjunt únic al món. Una etapa de gran bellesa aclapara els sentits, amb ... La màgica geologia de cap de Creus. Quan el Pirineu s’endinsa a la mar
La darrera etapa excel·leix en paisatge; mar i muntanya es conjuminen, i culmina una aventura pel Pirineu Oriental quan aquest s’enfonsa al mar sense perdre en cap moment la identitat. A més, la península de cap de Creus ens mostra una configuració geològica formada per estructures i afloraments modelats per la tramuntana que formen un conjunt únic al món. Una etapa de gran bellesa aclapara els sentits, amb un final digne per a una travessa que aconsegueix fer créixer qui la duu a terme.
Marxem cap a Rabós pel camí de les Antigues Vinyes. A Rabós, un camí asfaltat en direcció a Sant Quirze de Colera ens connecta amb el nucli de Vilamaniscle. El trajecte recorre un paisatge format en bona part per cultius d’oliveres i vinyes que poblen la plana alta de l’Empordà, que s’estén als peus del massís de l’Albera.
A Vilamaniscle enfilem per una pista que ens puja a la carena de la la serra de la Baga d’en Ferran. A coll de la Serra la panoràmica que s’albira és extensa i abasta la gran plana delimitada per l’immens golf de Roses, els relleus que es despengen des del Pirineu i els de bona part del nord-est del país; si domineu el territori gaudireu posant el nom a molts d’ells (Montgrí, Montseny, el Far, Cabrera, Puigsacalm, Mare de Deu del Mont, Bassegoda…); destaquen clarament els massissos del Canigó, les Salines i l’Albera, serralades que ens recorden el camí recorregut.
En aquest punt es pot escurçar l’etapa baixant directament a la carretera de Llançà (veure track de la variant), però la proposta va a buscar la carena que baixa directament de puig Neulós, fent el viatge molt més atractiu i evidenciant com el Pirineu, amb les seves valls i carenes, s’enfonsa al Mediterrani, un espectacle pletòric del qual val la pena gaudir.
Des del coll de la Serra perdem alçada per la pista que puja de la vall, però ens desviem tot seguit en direcció a Sant Martí de Vallmala. Passem al costat de mas Guanter, un nucli imponent de grans casalots que formen una gran unitat d’estructures que només conserven els murs perimetrals. Probablement havia estat un mas de referència a la zona, ja que abastava molta part de la vall; tenia ramats i probablement també s’hi conreava vinya i olivera i s’hi explotava els suros. La finca més propera era el mas Patiràs, entre puig Tifell i puig d’Esquers, cap on es dirigim.
Resseguim en suau pujada el vessant sud del puig d’Esquers, pràcticament nu d’arbreda, sobrevolant la vall de la Valleta fins al petit coll on sobre un intens cel blau es perfila la silueta del mas Patiràs, també en runes, alhora que els receptors olfactius comencen a ensumar el mar. El mas Patiràs està ubicat al bell mig de les conques de la part alta de les rieres de Valleta i de Garbet. Actualment en totes dues capçaleres hi ha signes evidents d’intents de recuperació forestal.
Continuem el viatge pedalant per la carena pirenaica, que apunta cap el seu destí final abans d’entregar-se al mar. A l’horitzó, dels diferents relleus entre el mar i la plana que dominem en destaca la silueta inconfusible del castell de Sant Salvador de Verdera, al punt més alt de la serra de Rodes, que assolirem des de la Valleta. El paisatge es mou al nostre ritme; mentre avancem deixem enrere les petites i abruptes valls que s’aboquen cap al mar des de la frontera fins a la badia de Llançà, unes valls de gran bellesa que la tramuntana s’encarrega de vestir de gala, potenciant la llum i els colors mediterranis, contrastant cada raconada per configurar un paisatge ple de matisos i ombres: una imatge aturada dels relleus muntanyosos fusionant-se amb el mar i esdevenint una superfície plana que s’estén més enllà de l’horitzó. El viatge apassionant ens porta fins el nucli de Valleta, al fons de la vall del mateix nom.
Iniciem la segona part endinsant-nos al Parc Natural de Cap de Creus a través de la zona protegida de la serra de Rodes, cap on enfilem. Fem un curt tram de carretera fins trobar la pista que puja cap a Montperdut, prop del castell de Quermançó. La pista s’endinsa i ens connecta amb la carretera que puja de Vilajuïga al pàrquing del Monestir de Sant Pere de Rodes. Fem un tram per asfalt fins un revolt tancat on prenem un camí exigent; hi ha algun tram no ciclable, que transita per sobre la capçalera de la vall del mas la Mata. A partir d’aquest punt el camí és més amable i enllaçant pistes diverses i un petit corriol al final aconseguim evitar la carretera i arribar a Santa Creu de Rodes i a l’espectacular monestir de Sant Pere de Rodes, dos tresors patrimonials de primer ordre.
Santa Creu és un poble medieval abandonat format per les restes dels habitatges, dues torres i l'església romànica de Santa Helena, l'únic edifici del nucli que es manté dempeus. Era travessat per un camí empedrat que enllaçava dues torres amb portalades que permetien l’accés al poble. Es comunicava amb el monestir directament a través d'un camí que sortia del portal de Baix. El traçat actual coincideix, pràcticament, amb l’antic.
El monestir benedictí de Sant Pere de Rodes és el centre del conjunt monumental situat a la serra de Verdera. La documentació més antiga, del segle IX, fa referència a una cel·la monàstica dependent del monestir de Sant Esteve de Banyoles. Amb la fundació del monestir independent, al segle X, començà una etapa d’esplendor impulsada per la noblesa empordanesa. Centre de poder feudal i econòmic, la comunitat va iniciar un projecte constructiu que reflectia la seva força. Les obres es van estendre entre els segles X i XIII, i tingueren en compte essencialment la zona de clausura formada per l’església, els claustres i les dependències del voltant.
Baixem a Port de la Selva per la carretera; un meravellós descens amb boniques vistes sobre les valls de Selva de Mar, amb el seu port natural, i de Santa Creu, malauradament devastada pel foc del juliol passat. A Port de la Selva afrontem el darrer tram de l’etapa i de la travessa, el cap de Creus. La punta més oriental de la Península i dels Pirineus és un territori abrupte de cales impossibles que es desplega a l’est de de la darrera muntanya que sembla resistir-se al seu destí final: el Pení.
Entre la terra i el mar, el cap de Creus és un espai de morfologia rocosa pràcticament nu d’arbreda, de gran bellesa i dotat d’una configuració geològica singular. Amb estructures i afloraments que formen un conjunt únic al món, l’efecte de la tramuntana ha fet que apareguin formes d’erosió capricioses i ha transformat el paisatge d’una manera molt especial. Travessar-lo en bicicleta des de Port de la Selva fins al far és una experiència única i ens transporta a paisatges que semblen d’altres mons. Només un detall, remuntar el barranc de la riera de cala Tavallera s’ha de fer a peu, una nimietat quan recordem la màgia i el magnetisme del gran viatge tel·lúric que va començar al Pedraforca i que passant pel Canigó ens ha portat fins a cap de Creus.
Agost de 2021
CENTRES D’INTERÈS
Sant Julià de Rabós. Mas Guanter. Santa Creu de Rodes. Sant Pere de Rodes.
ALLOTJAMENTS / RESTAURANTS
https://restaurantcapdecreus.com/
http://www.visitcadaques.org/