Segrià SGR 005_la Granja d’Escarp
Aiguabarreig Segre – Cinca. Secans del Segrià i Utxesa. Erms d’Aitona. Tossals de Montmaneu
la Granja d’Escarp — Maials — Montmaneu — la Granja d’Escarp
Mapes Comarcals de Catalunya. Segrià. 1:50.000. Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC).
srv.icgc.cat/vissir3/
Resum
Distància:50 km
Desnivell:740 m
Temps:4 h 0 min
Dificultat:mitjana-difícil
Ruta de contacte
Montmaneu, l?Everest del Segrià
La ruta puja fent una llarga marrada fins a la punta de Montmaneu, que, tot i no ser el punt més elevat del Segrià, és el que té la forma més evident de pic i també el més visible des de gairebé qualsevol punt de la comarca. Aquesta singularitat es deu al fet que és un mont aïllat, envoltat d?un terreny relativament pla.
Deixem enrere la Granja d?Escarp i ens dirigim cap al Segre, just abans que es trobi amb el Cinca. Pedalem riu a... Montmaneu, l’Everest del Segrià
La ruta puja fent una llarga marrada fins a la punta de Montmaneu, que, tot i no ser el punt més elevat del Segrià, és el que té la forma més evident de pic i també el més visible des de gairebé qualsevol punt de la comarca. Aquesta singularitat es deu al fet que és un mont aïllat, envoltat d’un terreny relativament pla.
Deixem enrere la Granja d’Escarp i ens dirigim cap al Segre, just abans que es trobi amb el Cinca. Pedalem riu amunt, mentre a l’horitzó es perfilen els tossals pelats d’Osca, de línies planes i austeres. El Segre baixa rabent, carregat d’aigua, i acompanya cada pedalada amb el seu murmuri constant. Al llarg de la ribera, el paisatge s’omple de vida: vells pollancres despullats acullen nius estacionals de cigonyes, mentre d’altres semblen ocupats de manera permanent.
Deixem enrere el Segre i ens endinsem en un barranc per on desaigua la central hidroelèctrica de Seròs, que aprofita l’aigua del canal del mateix nom. Aquest canal recull les aigües del Segre a la ciutat de Lleida i nodreix diversos embassaments al llarg del seu recorregut. Avui, aquests embassaments, completament naturalitzats, s’han convertit en autèntics oasis de calma, refugi per a moltes espècies animals i vegetals. Entre tots, un dels més coneguts és el d’Utxesa, un espai on la natura i la tranquil·litat dominen el paisatge.
Just arribem al petit pantà del Curt, girem cap al sud. Al costat del camí, grans extensions de fruiters comencen a despertar amb la primavera: els ametllers ja llueixen la seva flor blanca, mentre els presseguers i altres arbres encara dormen, prometent un esclat de color que tenyirà el paisatge com un llenç viu.
Deixem momentàniament la ruta per enfilar-nos fins al turó on s’alça el despoblat d’Adà. Hi trobem els vestigis d’una antiga fortalesa àrab, el gran arc apuntat d’un edifici posterior avui desaparegut i la petita capella romànica de Sant Marc resistint el pas del temps.
Des d’aquest promontori privilegiat, la mirada s’escapa lluny: s’hi dibuixen els relleus del Pirineu i del Prepirineu, encara amb cims innivats, tot i que lleugerament difuminats per la calitja. És un d’aquells punts on val la pena aturar la pedalada, respirar fondo i deixar que el paisatge parli.
A partir d’aquí, el paisatge es transforma. Els fruiters deixen pas als camps de cereals i els relleus ondulats s’omplen de la vegetació característica de la garriga, esquitxada d’oliveres i ametllers que dibuixen un mosaic auster i harmònic.
Arribem a Maials, el principal nucli de població de la zona. El poble conserva nombrosos vestigis del seu passat medieval, quan la vila era emmurallada, i s’hi alça una imponent església del segle XVIII, coneguda popularment per la seva majestuositat com la Catedral de les Garrigues.
Deixem Maials enrere i enfilem un tram de carretera. Aviat divisem la silueta imponent de la punta de Montmaneu, que s’alça majestuosa a l’horitzó. Ens hi acostem travessant un paisatge que alterna cultius de secà amb fruiters, en un mosaic agrícola típic de la zona. Pel camí també podem contemplar alguna barraca de volta de pedra seca i els murs que atalussen els camps.
Un darrer esforç ens deixa als peus del cim, de vessants abruptes i terra vermellosa. Des d’aquí s’hi arriba en només deu minuts a peu. L’ascens paga la pena: des del capdamunt s’obren àmplies panoràmiques que conviden a entretenir-se tot endevinant l’orografia i els pobles de l’entorn. Les vistes abracen bona part de la Depressió Central i els Pirineus i fins i tot permeten seguir la línia imaginària per on transcorre l’Ebre quan inicia el seu darrer esforç, obrint-se pas entre muntanyes camí del mar.
Iniciem el descens cap al final de la ruta. Avancem per un pla que encara ens regala belles imatges abans de baixar sobtadament fins al punt final. Un itinerari preciós per cloure la ruta, ple de màgia i amb l’encant dels paisatges que perduren a la memòria.
Febrer de 2026
Ruta feta amb bicicleta gravel.
CENTRES D’INTERÈS
Arc d’Adà. Sant Marc d’Adà. Església de Santa Maria o de l’Assumpció de Maials
ALLOTJAMENT / RESTAURANTS
Bar La Terrassa de la Granja d’Escarp · Tel. 973 04 93 14
La ruta puja fent una llarga marrada fins a la punta de Montmaneu, que, tot i no ser el punt més elevat del Segrià, és el que té la forma més evident de pic i també el més visible des de gairebé qualsevol punt de la comarca. Aquesta singularitat es deu al fet que és un mont aïllat, envoltat d?un terreny relativament pla.
Deixem enrere la Granja d?Escarp i ens dirigim cap al Segre, just abans que es trobi amb el Cinca. Pedalem riu a... Montmaneu, l’Everest del Segrià
La ruta puja fent una llarga marrada fins a la punta de Montmaneu, que, tot i no ser el punt més elevat del Segrià, és el que té la forma més evident de pic i també el més visible des de gairebé qualsevol punt de la comarca. Aquesta singularitat es deu al fet que és un mont aïllat, envoltat d’un terreny relativament pla.
Deixem enrere la Granja d’Escarp i ens dirigim cap al Segre, just abans que es trobi amb el Cinca. Pedalem riu amunt, mentre a l’horitzó es perfilen els tossals pelats d’Osca, de línies planes i austeres. El Segre baixa rabent, carregat d’aigua, i acompanya cada pedalada amb el seu murmuri constant. Al llarg de la ribera, el paisatge s’omple de vida: vells pollancres despullats acullen nius estacionals de cigonyes, mentre d’altres semblen ocupats de manera permanent.
Deixem enrere el Segre i ens endinsem en un barranc per on desaigua la central hidroelèctrica de Seròs, que aprofita l’aigua del canal del mateix nom. Aquest canal recull les aigües del Segre a la ciutat de Lleida i nodreix diversos embassaments al llarg del seu recorregut. Avui, aquests embassaments, completament naturalitzats, s’han convertit en autèntics oasis de calma, refugi per a moltes espècies animals i vegetals. Entre tots, un dels més coneguts és el d’Utxesa, un espai on la natura i la tranquil·litat dominen el paisatge.
Just arribem al petit pantà del Curt, girem cap al sud. Al costat del camí, grans extensions de fruiters comencen a despertar amb la primavera: els ametllers ja llueixen la seva flor blanca, mentre els presseguers i altres arbres encara dormen, prometent un esclat de color que tenyirà el paisatge com un llenç viu.
Deixem momentàniament la ruta per enfilar-nos fins al turó on s’alça el despoblat d’Adà. Hi trobem els vestigis d’una antiga fortalesa àrab, el gran arc apuntat d’un edifici posterior avui desaparegut i la petita capella romànica de Sant Marc resistint el pas del temps.
Des d’aquest promontori privilegiat, la mirada s’escapa lluny: s’hi dibuixen els relleus del Pirineu i del Prepirineu, encara amb cims innivats, tot i que lleugerament difuminats per la calitja. És un d’aquells punts on val la pena aturar la pedalada, respirar fondo i deixar que el paisatge parli.
A partir d’aquí, el paisatge es transforma. Els fruiters deixen pas als camps de cereals i els relleus ondulats s’omplen de la vegetació característica de la garriga, esquitxada d’oliveres i ametllers que dibuixen un mosaic auster i harmònic.
Arribem a Maials, el principal nucli de població de la zona. El poble conserva nombrosos vestigis del seu passat medieval, quan la vila era emmurallada, i s’hi alça una imponent església del segle XVIII, coneguda popularment per la seva majestuositat com la Catedral de les Garrigues.
Deixem Maials enrere i enfilem un tram de carretera. Aviat divisem la silueta imponent de la punta de Montmaneu, que s’alça majestuosa a l’horitzó. Ens hi acostem travessant un paisatge que alterna cultius de secà amb fruiters, en un mosaic agrícola típic de la zona. Pel camí també podem contemplar alguna barraca de volta de pedra seca i els murs que atalussen els camps.
Un darrer esforç ens deixa als peus del cim, de vessants abruptes i terra vermellosa. Des d’aquí s’hi arriba en només deu minuts a peu. L’ascens paga la pena: des del capdamunt s’obren àmplies panoràmiques que conviden a entretenir-se tot endevinant l’orografia i els pobles de l’entorn. Les vistes abracen bona part de la Depressió Central i els Pirineus i fins i tot permeten seguir la línia imaginària per on transcorre l’Ebre quan inicia el seu darrer esforç, obrint-se pas entre muntanyes camí del mar.
Iniciem el descens cap al final de la ruta. Avancem per un pla que encara ens regala belles imatges abans de baixar sobtadament fins al punt final. Un itinerari preciós per cloure la ruta, ple de màgia i amb l’encant dels paisatges que perduren a la memòria.
Febrer de 2026
Ruta feta amb bicicleta gravel.
CENTRES D’INTERÈS
Arc d’Adà. Sant Marc d’Adà. Església de Santa Maria o de l’Assumpció de Maials
ALLOTJAMENT / RESTAURANTS
Bar La Terrassa de la Granja d’Escarp · Tel. 973 04 93 14