Alt Urgell AUR 062_Valldarques
Serrat de Carrasquers. Serra d’Aubenç. Pla de Talustre
Valldarques — Collada del Calçó — Coborriu — Galleuda — Gavarra — Valldarques
Mapes Comarcals de Catalunya. Alt Urgell. 1:50.000. Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC).
Resum
Distància:22 km
Desnivell:920 m
Temps:2 h 15 min
Dificultat:mitjana
Informació
De Valldarques a Gavarra.
Una ruta impressionant que va des dels abruptes i preciosos relleus de la capçalera del Rialb als peus de la imponent Serra de Carreu al beatífic Pla de Talustre, un oasi de pau i serenor als peus de la vessant més amable de la Serra d?Aubenç.
Des de Valldarques remuntem per una bona pista en direcció al Vilar. En aquesta caseria, que trobem a tocar de la carretera, hi ha amagada la capella de Sant Miquel, un petit edifici d?una nau de... De Valldarques a Gavarra.
Una ruta impressionant que va des dels abruptes i preciosos relleus de la capçalera del Rialb als peus de la imponent Serra de Carreu al beatífic Pla de Talustre, un oasi de pau i serenor als peus de la vessant més amable de la Serra d’Aubenç.
Des de Valldarques remuntem per una bona pista en direcció al Vilar. En aquesta caseria, que trobem a tocar de la carretera, hi ha amagada la capella de Sant Miquel, un petit edifici d’una nau del segle XII que alguns consideren la primitiva església de la vall. Mentre pugem trobem pel camí vells roures, catalogats de monumentals, distribuïts entre les velles i fèrtils feixes resistint estoicament, encara que no tots, els avatars del temps. Un d’ells està considerat el roure de fulla petita amb més perímetre de tot Catalunya.
Deixem la pista dels Vilars en un revolt del camí iniciant l’ascensió a la Collada del Calçó per un camí que transita per una espessa i frondosa boscúria que ha acabat engolint antics bancals que en altres temps eren espais cultivables al voltant de l’antic mas d’El Planell. A la collada travessem la carretera i ens deixem caure per una bona pista que porta al mas la Pegatera. Sorprèn, mentre baixem, la profunda rasa que s’obre davant nostre. Un símptoma clar del que ens espera en el trajecte fins la Gavarra, un territori soliu de profundes fondalades i estimballs verticals que defineixen la conca del Rialb.
Al mas continuem per un antic camí, actualment en desús, que manté l’alçada per la vessant i ens porta fins el mas en runes de Colladetes, als peus del Tossal Negre. Des del mas tenim una bona panoràmica de la vall de Bóixols tancada per les verticals cingleres de la Serra de Carreu i vertebradora de l’incipient Rialb (riu blanc) que es precipita sobtadament al majestuós barranc del Forat de Bóixols. Continuem per una pista pedregosa, tot i que es deixa fer be, que ens puja fins la bonica i pastoral esplanada on s’ubica el mas de Coborriu on prenem una pista que ens portarà còmodament fins al mas en runes de Galleuda -si no és vol visitar aquest vestigi impressionant us podeu desviar abans per una pista a l’esquerra- un sorprenent mas de grans proporcions, sobre tot en aquest lloc isolat que sembla terra de ningú, i que la voraç vegetació i l’inexorable pas del temps engoleixen lentament. Galleuda sembla una fortificació i de fet va ser un lloc estratègic durant la Primera Guerra Carlina: els carlins van instal·lar-hi un molí de pólvora.
Realment paga la pena acostar-s’hi si es té un mínim de curiositat tot i que empalmar de nou amb la pista ens obliga a fer un petit tram amb la bici al costat ja que l’antic camí està totalment erosionat. Un cop de nou al camí principal, poc transitat si tenim en compte la quantitat de rovellons que creixen lliurement damunt mateix de la pista i que ningú cull, naveguem pel vessant ponentí del Serrat de Porredon en direcció sud. Un tram tant espectacularment solitari que fa basarda i que a més ens porta fins un mas anomenat Cal Perill. Al mas probablement encara podeu veure al propietari que hi va néixer, tot i que no hi viu permanentment, remenant i feinejant ara que està jubilat amb el temps impregnat al rostre i les mans. Una persona amable que obliga a parar i conversar-hi ja que te moltes coses a explicar dels voltants.
A partir del mas sembla que tornem a la civilització. Perdem alçada per una bona pista ràpidament cap cal Manso, sembla un antònim de cal Perill, travessem la riera del Torrent de Fai i evitem els estimballs de la cara oest de Les Collades remuntant cap al sud fins que coronem la part alta on trobem la carretera que ens porta a Gavarra coronant esgraonadament un turó des d’on es domina perfectament la vall del Rialb. A la part més alta hi ha un casal d'aspecte medieval, hom pensa que podria ser alguna resta de l'antic castell. L'església de Sant Sadurní, conjuntament amb el castell, destaquen en el conjunt de cases que formen el nucli. A Gavarra existí des del s. XII el priorat-comanda de Sant Salvador d'Isot, la primera menció del qual data de 1190. Entre les poques notícies que ens han arribat d'aquesta comanda, se sap que el 1202 residia a Isot una comunitat mixta, i que una mica més tard el comanador d'Isot era el mateix que el de les cases hospitaleres de Costoja i Berga.
Als peus del poble surt una pista que porta a la Font d’Isot, torrent que ens permet passar a un lloc encisador, el Pla de Tolustre. Un petit altiplà d’alçada emmarcat entre la Serra de les Arquetes i als peus de la vessant més amable de la Serra d’Aubenç. Aquesta petita plana traspua màgia i bellesa pertot. Un lloc idíl·lic ple de calma que enamora. A l’isolat pla la vida sembla aturada; alguns masos i la terra cultivada demostren que no estem en territori totalment abandonat. Mentre travessem el pla immersos en un silenci gairebé sepulcral trobem a l’esquerra, entre la gran extensió cultivada amb alzines tofoneres, les restes de l’antiga capella de Sant Miquel, popularment coneguda com “Església rònega”, de la qual només resten alguns carreus ben arrenglerats del que fou l’absis.
Deixem el camí principal en un encreuament de camins, un dels quals porta a can Pitaó. Prenem la pista que marxa en direcció als límits del pla pel nord, des d’on ens deixem caure cap el nostre destí final, Valldarques. A l’inici del trajecte de baixada tenim una bona vista de la vall de Valldarques i la seva sorprenent orografia engorjada entre profunds espadats i cingleres. I un apunt final en direcció a Valldarques: la visió des de l’altra banda de la cinglera de l’església romànica de Sant Romà i l’atrevit emplaçament de l’antiga rectoria sobre un promontori rocallós de parets verticals impressiona i ens torna a recordar com n’és d’abrupte aquest territori.
Octubre de 2021
CENTRES D’INTERÈS
Roures dels Vilars. Sant Sadurní o Sant Cerni de Gavarra. Sant Miquel del Pla de Talustre. Sant Romà de Valldarques.
Una ruta impressionant que va des dels abruptes i preciosos relleus de la capçalera del Rialb als peus de la imponent Serra de Carreu al beatífic Pla de Talustre, un oasi de pau i serenor als peus de la vessant més amable de la Serra d?Aubenç.
Des de Valldarques remuntem per una bona pista en direcció al Vilar. En aquesta caseria, que trobem a tocar de la carretera, hi ha amagada la capella de Sant Miquel, un petit edifici d?una nau de... De Valldarques a Gavarra.
Una ruta impressionant que va des dels abruptes i preciosos relleus de la capçalera del Rialb als peus de la imponent Serra de Carreu al beatífic Pla de Talustre, un oasi de pau i serenor als peus de la vessant més amable de la Serra d’Aubenç.
Des de Valldarques remuntem per una bona pista en direcció al Vilar. En aquesta caseria, que trobem a tocar de la carretera, hi ha amagada la capella de Sant Miquel, un petit edifici d’una nau del segle XII que alguns consideren la primitiva església de la vall. Mentre pugem trobem pel camí vells roures, catalogats de monumentals, distribuïts entre les velles i fèrtils feixes resistint estoicament, encara que no tots, els avatars del temps. Un d’ells està considerat el roure de fulla petita amb més perímetre de tot Catalunya.
Deixem la pista dels Vilars en un revolt del camí iniciant l’ascensió a la Collada del Calçó per un camí que transita per una espessa i frondosa boscúria que ha acabat engolint antics bancals que en altres temps eren espais cultivables al voltant de l’antic mas d’El Planell. A la collada travessem la carretera i ens deixem caure per una bona pista que porta al mas la Pegatera. Sorprèn, mentre baixem, la profunda rasa que s’obre davant nostre. Un símptoma clar del que ens espera en el trajecte fins la Gavarra, un territori soliu de profundes fondalades i estimballs verticals que defineixen la conca del Rialb.
Al mas continuem per un antic camí, actualment en desús, que manté l’alçada per la vessant i ens porta fins el mas en runes de Colladetes, als peus del Tossal Negre. Des del mas tenim una bona panoràmica de la vall de Bóixols tancada per les verticals cingleres de la Serra de Carreu i vertebradora de l’incipient Rialb (riu blanc) que es precipita sobtadament al majestuós barranc del Forat de Bóixols. Continuem per una pista pedregosa, tot i que es deixa fer be, que ens puja fins la bonica i pastoral esplanada on s’ubica el mas de Coborriu on prenem una pista que ens portarà còmodament fins al mas en runes de Galleuda -si no és vol visitar aquest vestigi impressionant us podeu desviar abans per una pista a l’esquerra- un sorprenent mas de grans proporcions, sobre tot en aquest lloc isolat que sembla terra de ningú, i que la voraç vegetació i l’inexorable pas del temps engoleixen lentament. Galleuda sembla una fortificació i de fet va ser un lloc estratègic durant la Primera Guerra Carlina: els carlins van instal·lar-hi un molí de pólvora.
Realment paga la pena acostar-s’hi si es té un mínim de curiositat tot i que empalmar de nou amb la pista ens obliga a fer un petit tram amb la bici al costat ja que l’antic camí està totalment erosionat. Un cop de nou al camí principal, poc transitat si tenim en compte la quantitat de rovellons que creixen lliurement damunt mateix de la pista i que ningú cull, naveguem pel vessant ponentí del Serrat de Porredon en direcció sud. Un tram tant espectacularment solitari que fa basarda i que a més ens porta fins un mas anomenat Cal Perill. Al mas probablement encara podeu veure al propietari que hi va néixer, tot i que no hi viu permanentment, remenant i feinejant ara que està jubilat amb el temps impregnat al rostre i les mans. Una persona amable que obliga a parar i conversar-hi ja que te moltes coses a explicar dels voltants.
A partir del mas sembla que tornem a la civilització. Perdem alçada per una bona pista ràpidament cap cal Manso, sembla un antònim de cal Perill, travessem la riera del Torrent de Fai i evitem els estimballs de la cara oest de Les Collades remuntant cap al sud fins que coronem la part alta on trobem la carretera que ens porta a Gavarra coronant esgraonadament un turó des d’on es domina perfectament la vall del Rialb. A la part més alta hi ha un casal d'aspecte medieval, hom pensa que podria ser alguna resta de l'antic castell. L'església de Sant Sadurní, conjuntament amb el castell, destaquen en el conjunt de cases que formen el nucli. A Gavarra existí des del s. XII el priorat-comanda de Sant Salvador d'Isot, la primera menció del qual data de 1190. Entre les poques notícies que ens han arribat d'aquesta comanda, se sap que el 1202 residia a Isot una comunitat mixta, i que una mica més tard el comanador d'Isot era el mateix que el de les cases hospitaleres de Costoja i Berga.
Als peus del poble surt una pista que porta a la Font d’Isot, torrent que ens permet passar a un lloc encisador, el Pla de Tolustre. Un petit altiplà d’alçada emmarcat entre la Serra de les Arquetes i als peus de la vessant més amable de la Serra d’Aubenç. Aquesta petita plana traspua màgia i bellesa pertot. Un lloc idíl·lic ple de calma que enamora. A l’isolat pla la vida sembla aturada; alguns masos i la terra cultivada demostren que no estem en territori totalment abandonat. Mentre travessem el pla immersos en un silenci gairebé sepulcral trobem a l’esquerra, entre la gran extensió cultivada amb alzines tofoneres, les restes de l’antiga capella de Sant Miquel, popularment coneguda com “Església rònega”, de la qual només resten alguns carreus ben arrenglerats del que fou l’absis.
Deixem el camí principal en un encreuament de camins, un dels quals porta a can Pitaó. Prenem la pista que marxa en direcció als límits del pla pel nord, des d’on ens deixem caure cap el nostre destí final, Valldarques. A l’inici del trajecte de baixada tenim una bona vista de la vall de Valldarques i la seva sorprenent orografia engorjada entre profunds espadats i cingleres. I un apunt final en direcció a Valldarques: la visió des de l’altra banda de la cinglera de l’església romànica de Sant Romà i l’atrevit emplaçament de l’antiga rectoria sobre un promontori rocallós de parets verticals impressiona i ens torna a recordar com n’és d’abrupte aquest territori.
Octubre de 2021
CENTRES D’INTERÈS
Roures dels Vilars. Sant Sadurní o Sant Cerni de Gavarra. Sant Miquel del Pla de Talustre. Sant Romà de Valldarques.