Alt Urgell AUR 065_Pla de Sant Tirs
Serra de Tost. Serra del Pla. Tossal de can Franc. Montsec de Tost.
Pla de Sant Tirs — Vinyoles — Collada de la Creu de Canyamassos — Sauvanyà — Torà de Tost — Tost — Pla de Sant Tirs
Mapes Comarcals de Catalunya. Alt Urgell. 1:50.000. Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC)
Resum
Distància:33 km
Desnivell:1150 m
Temps:3 h 30 min
Dificultat:mitjana-difícil
Sauvanyà, el despoblat vermell
Una proposta que ens descobreix dos antics nuclis singulars ubicats a la vall de Tost: Sauvanyà, un poble d?un roig intens en simbiosi amb el paisatge que l?envolta i Tost, bressol d?Arnau Mir de Tost, noble i militar del comtat d'Urgell al segle XI. Pel amants del paisatge d?alta muntanya, el coneixement i les senderes.
Des de Pla de Sant Tirs enfilem cap a la carena de la Serra del Pla immersos en la boira típica d?un dia hivern... Sauvanyà, el despoblat vermell
Una proposta que ens descobreix dos antics nuclis singulars ubicats a la vall de Tost: Sauvanyà, un poble d’un roig intens en simbiosi amb el paisatge que l’envolta i Tost, bressol d’Arnau Mir de Tost, noble i militar del comtat d'Urgell al segle XI. Pel amants del paisatge d’alta muntanya, el coneixement i les senderes.
Des de Pla de Sant Tirs enfilem cap a la carena de la Serra del Pla immersos en la boira típica d’un dia hivernal anticiclònic. Ens movem còmodament entre la boscúria, roures i pins s’alternen a banda i banda de la pista, a voltes costeruda, entapissada de fulles lanceolades i pinassa encastades al terra glaçat en un ambient eteri de blanc bromós que esmorteix el sons i apaivaga els colors. Arribem a Can Planes, ubicat en un petit coll que separa la vessant del Pla de Sant Tirs de la d’Arfa i Adrall. Totes dues vessant comptaven antigament amb explotacions de carbó i el mas era un lloc estratègic ja que servia de fonda i, alhora, hostatjava als caps mentre que els treballadors pujaven i baixaven cada jornada fins la vall.
A Can Planes som als límits de la boira anticiclònica, un esclat de color i de paisatge apareix sobtadament, sobre tot des de l’atalaia on hi ha els masos del despoblat de Vinyoles des d’on gaudim d’un cel radiant i lluminós que contrasta amb el blanc immaculat innivat que cobreix les cimes de l’alt Urgell, relleus que van des de la Serra de Prada, contrafort del Boumort al Monturull, fins el sempre identificable Salòria i els cims andorrans; un ampli ventall de relleus que es gaudeixen plenament a la Collada de la Creu de Canyamassos.
El petit llogaret de Vingolas o Vinyolas, a mig camí entre la vall de Tost i la Seu ja surt documentat al 988 on és menciona la seva ubicació, però a banda d’això no hi ha cap altra documentació al respecte. Etimològicament el topònim Vingolas fa clara referència a l’explotació que juntament amb el cereal dominaven el comtat d’Urgell, la vinya. Probablement es trobava sota el domini senyorial de Quindiverga, que a més compartia amb Nabiners, i que tenien més terres al Pallars. Format per diversos masos que encara mantenen alguns murs en peu sembla que el conjunt està en procés de recuperación pels nous propietaris.
Continuem pujant per sobre la capçalera del Torrent de la Freita fins trobar la pista que puja del despoblat de Nabiners i ens condueix a la Collada de la Creu de Canyamassos. Pel camí passem pel costat de les ruïnes de la masia de Cal Fonso, situada en terreny obert i amb una vista sublim de la cara nord de la Serra del Cadí. Arribem a l’ampla collada de la Creu dels Canyamassos. Comença aquí el corriol que antigament utilitzaven els habitants de Sauvanyà per dirigir-se a la Seu. Aquest sender és una meravella per fer en bicicleta de muntanya: exceptuant un curt tram durant la pujada al proper coll de la Canaleta i alguns graons, la resta es pot fer tot sobre la bici amb un mínim de tècnica en aquest tipus de camins. Un trajecte tenyit d’un intens vermell que contrasta amb el verdor de la molsa que encatifa les zones més ombrives i amb el majestuós Cadí de rerefons converteixen aquest tram en una delícia pels amants dels corriols.
Arribem al despoblat de Sauvanyà per can Marroi, un bucòlic mas del s XVIII que ens sorprèn agradablement amb una era on una alzina centenària devia donar una bona ombra als antics habitants de la casa, la família Balletbó-Pujantell que la va deixar al 1967 per manca de recursos, com tants d’altres exemples que trobaríem arreu del Pirineu i Pre-pirineu. L’impacte però, sobretot pel visitant que desconeix la Vall de Tost, arriba amb el poble. Tant la bonica església romànica de Sant Esteve amb teulada de llicorella com els masos que s’arreceren al seu voltant estan construïdes amb la pedra vermella característica del sòl de la vall. La simbiosi és total. De fet aquest color és una extensa franja que va paral·lela al Pirineu i la trobem des Castellar de N’Hug, per posar un indret on és pot veure clarament, fins a Taús i Gerri de la Sal i més enllà. El poble no té avui cap activitat, amb l'única excepció d'excursions esporàdiques de descendents del poble. I no és fàcil que es reverteixi la tendència, tot i que avui s'hi pot arribar en cotxe. Quan va quedar deshabitat, no hi havia cap camí de carro: només s'hi podia anar a peu o amb animal.
Deixem emocionats la simbiòtica bellesa i la memòria perduda del poble vermell, bellesa que copsem enterament des de l’altra banda del riu Roig per on continuem la ruta emparats per la ombria vessant del Montsec de Tost, atapeïda d’una densa arbreda. Aviat arribem a Torà de Tost presidint la tancada vall i des d'on s'obre i cau sobtadament cap a ponent, sortida natural de la vall del riu de Tost que desaigua al Segre. Des del petit nucli es té una bona perspectiva d'una vall petita però que és una autèntica perla del Pirineu, geològicament parlant, si es vol explicar la història geològica de Catalunya. Disposa de diversos afloraments únics que mereixen ser preservats i estudiats amb més profunditat com ara: els guixos del Solà de Tost, els dipòsits volcanoclàstics d’edat Triàsica i cal remarcar també, per la seva excel·lència, el jaciment paleontològic de la Palanca de Noves. Aquest últim conté les restes de vertebrats fòssils d’edat Permiana més antigues de Catalunya (250 milions d’anys).
Per una petita carretera caiem cap a les profunditats de la vall i emergim de nou per arribar al simbòlic despoblat de Tost. La vila està documentada des del segle X, encara que el seu castell està consignat el segle IX. Al s. XI en fou señor el pare del famós Arnau Mir de Tost, fundador de la dinastia vescomtal d’Àger. A petició seva el bisbe Eribau d’Urgell consagrà el 1040 l’església parroquial de Sant Martí, muníficament dotada de béns i relíquies, ofertes per l’abat Oliba de Ripoll, juntament amb un escrit autògraf i una arqueta en forma de creu (conservada des del 1924 al Museu Episcopal de Vic, que guarda també una part del baldaquí de l’altar, dels s. XII-XIII; l’altra part és al Museu d’Art de Catalunya
Al centre de la plaça trobem encara un dipòsit d'aigua del segle XV, així com més avall hi ha els restes d'una central mini-hidràulica per produir una mica d'electricitat. Les restes del castell que un dia va acollir la dinastia dels Tost, cenyeixen i encerclen amb uns dos metres d'alçada de mur de pedra l'esperó rocós que domina el conjunt.
Enfilem amb els pensaments posats en altra època cap al despoblat de la Bastida. Al nucli actualment hi ha un centre que organitza activitats d’enduro i que ha fresat molts dels camins que hi ha a la zona. Seguint la pista que baixa primer al barranc del torrent dels Estorredans i tot seguit puja a un ample coll a la zona dels Guixerals, arribem al segon sender del dia. Un corriol senyalitzat com a PR, a l’inici presenta un curt tram de certa dificultat pel pas de les motos, que volta la Roca del Pui fins trobar la carena de la Serra de Codinet, aquí deixem el PR pel fort pendent de baixada i fem una marrada per anar a buscar la pista del Camí Vell de Tost, antic camí que ens porta de nou al Pla de Sant Tirs.
Desembre de 2023
CENTRES D’INTERÈS
Sant Esteve de Sauvanyà. Mare de Déu de l'Esperança de Torà de Tost. Sant Martí de Tost
RESTAURANTS/ALLOTJAMENTS
Casa Rural Cal Font. Tel 600 07 26 56
Bar tapes Pinxin. Tel 973296548
https://www.riberaurgellet.cat/turisme/restaurants
Una proposta que ens descobreix dos antics nuclis singulars ubicats a la vall de Tost: Sauvanyà, un poble d?un roig intens en simbiosi amb el paisatge que l?envolta i Tost, bressol d?Arnau Mir de Tost, noble i militar del comtat d'Urgell al segle XI. Pel amants del paisatge d?alta muntanya, el coneixement i les senderes.
Des de Pla de Sant Tirs enfilem cap a la carena de la Serra del Pla immersos en la boira típica d?un dia hivern... Sauvanyà, el despoblat vermell
Una proposta que ens descobreix dos antics nuclis singulars ubicats a la vall de Tost: Sauvanyà, un poble d’un roig intens en simbiosi amb el paisatge que l’envolta i Tost, bressol d’Arnau Mir de Tost, noble i militar del comtat d'Urgell al segle XI. Pel amants del paisatge d’alta muntanya, el coneixement i les senderes.
Des de Pla de Sant Tirs enfilem cap a la carena de la Serra del Pla immersos en la boira típica d’un dia hivernal anticiclònic. Ens movem còmodament entre la boscúria, roures i pins s’alternen a banda i banda de la pista, a voltes costeruda, entapissada de fulles lanceolades i pinassa encastades al terra glaçat en un ambient eteri de blanc bromós que esmorteix el sons i apaivaga els colors. Arribem a Can Planes, ubicat en un petit coll que separa la vessant del Pla de Sant Tirs de la d’Arfa i Adrall. Totes dues vessant comptaven antigament amb explotacions de carbó i el mas era un lloc estratègic ja que servia de fonda i, alhora, hostatjava als caps mentre que els treballadors pujaven i baixaven cada jornada fins la vall.
A Can Planes som als límits de la boira anticiclònica, un esclat de color i de paisatge apareix sobtadament, sobre tot des de l’atalaia on hi ha els masos del despoblat de Vinyoles des d’on gaudim d’un cel radiant i lluminós que contrasta amb el blanc immaculat innivat que cobreix les cimes de l’alt Urgell, relleus que van des de la Serra de Prada, contrafort del Boumort al Monturull, fins el sempre identificable Salòria i els cims andorrans; un ampli ventall de relleus que es gaudeixen plenament a la Collada de la Creu de Canyamassos.
El petit llogaret de Vingolas o Vinyolas, a mig camí entre la vall de Tost i la Seu ja surt documentat al 988 on és menciona la seva ubicació, però a banda d’això no hi ha cap altra documentació al respecte. Etimològicament el topònim Vingolas fa clara referència a l’explotació que juntament amb el cereal dominaven el comtat d’Urgell, la vinya. Probablement es trobava sota el domini senyorial de Quindiverga, que a més compartia amb Nabiners, i que tenien més terres al Pallars. Format per diversos masos que encara mantenen alguns murs en peu sembla que el conjunt està en procés de recuperación pels nous propietaris.
Continuem pujant per sobre la capçalera del Torrent de la Freita fins trobar la pista que puja del despoblat de Nabiners i ens condueix a la Collada de la Creu de Canyamassos. Pel camí passem pel costat de les ruïnes de la masia de Cal Fonso, situada en terreny obert i amb una vista sublim de la cara nord de la Serra del Cadí. Arribem a l’ampla collada de la Creu dels Canyamassos. Comença aquí el corriol que antigament utilitzaven els habitants de Sauvanyà per dirigir-se a la Seu. Aquest sender és una meravella per fer en bicicleta de muntanya: exceptuant un curt tram durant la pujada al proper coll de la Canaleta i alguns graons, la resta es pot fer tot sobre la bici amb un mínim de tècnica en aquest tipus de camins. Un trajecte tenyit d’un intens vermell que contrasta amb el verdor de la molsa que encatifa les zones més ombrives i amb el majestuós Cadí de rerefons converteixen aquest tram en una delícia pels amants dels corriols.
Arribem al despoblat de Sauvanyà per can Marroi, un bucòlic mas del s XVIII que ens sorprèn agradablement amb una era on una alzina centenària devia donar una bona ombra als antics habitants de la casa, la família Balletbó-Pujantell que la va deixar al 1967 per manca de recursos, com tants d’altres exemples que trobaríem arreu del Pirineu i Pre-pirineu. L’impacte però, sobretot pel visitant que desconeix la Vall de Tost, arriba amb el poble. Tant la bonica església romànica de Sant Esteve amb teulada de llicorella com els masos que s’arreceren al seu voltant estan construïdes amb la pedra vermella característica del sòl de la vall. La simbiosi és total. De fet aquest color és una extensa franja que va paral·lela al Pirineu i la trobem des Castellar de N’Hug, per posar un indret on és pot veure clarament, fins a Taús i Gerri de la Sal i més enllà. El poble no té avui cap activitat, amb l'única excepció d'excursions esporàdiques de descendents del poble. I no és fàcil que es reverteixi la tendència, tot i que avui s'hi pot arribar en cotxe. Quan va quedar deshabitat, no hi havia cap camí de carro: només s'hi podia anar a peu o amb animal.
Deixem emocionats la simbiòtica bellesa i la memòria perduda del poble vermell, bellesa que copsem enterament des de l’altra banda del riu Roig per on continuem la ruta emparats per la ombria vessant del Montsec de Tost, atapeïda d’una densa arbreda. Aviat arribem a Torà de Tost presidint la tancada vall i des d'on s'obre i cau sobtadament cap a ponent, sortida natural de la vall del riu de Tost que desaigua al Segre. Des del petit nucli es té una bona perspectiva d'una vall petita però que és una autèntica perla del Pirineu, geològicament parlant, si es vol explicar la història geològica de Catalunya. Disposa de diversos afloraments únics que mereixen ser preservats i estudiats amb més profunditat com ara: els guixos del Solà de Tost, els dipòsits volcanoclàstics d’edat Triàsica i cal remarcar també, per la seva excel·lència, el jaciment paleontològic de la Palanca de Noves. Aquest últim conté les restes de vertebrats fòssils d’edat Permiana més antigues de Catalunya (250 milions d’anys).
Per una petita carretera caiem cap a les profunditats de la vall i emergim de nou per arribar al simbòlic despoblat de Tost. La vila està documentada des del segle X, encara que el seu castell està consignat el segle IX. Al s. XI en fou señor el pare del famós Arnau Mir de Tost, fundador de la dinastia vescomtal d’Àger. A petició seva el bisbe Eribau d’Urgell consagrà el 1040 l’església parroquial de Sant Martí, muníficament dotada de béns i relíquies, ofertes per l’abat Oliba de Ripoll, juntament amb un escrit autògraf i una arqueta en forma de creu (conservada des del 1924 al Museu Episcopal de Vic, que guarda també una part del baldaquí de l’altar, dels s. XII-XIII; l’altra part és al Museu d’Art de Catalunya
Al centre de la plaça trobem encara un dipòsit d'aigua del segle XV, així com més avall hi ha els restes d'una central mini-hidràulica per produir una mica d'electricitat. Les restes del castell que un dia va acollir la dinastia dels Tost, cenyeixen i encerclen amb uns dos metres d'alçada de mur de pedra l'esperó rocós que domina el conjunt.
Enfilem amb els pensaments posats en altra època cap al despoblat de la Bastida. Al nucli actualment hi ha un centre que organitza activitats d’enduro i que ha fresat molts dels camins que hi ha a la zona. Seguint la pista que baixa primer al barranc del torrent dels Estorredans i tot seguit puja a un ample coll a la zona dels Guixerals, arribem al segon sender del dia. Un corriol senyalitzat com a PR, a l’inici presenta un curt tram de certa dificultat pel pas de les motos, que volta la Roca del Pui fins trobar la carena de la Serra de Codinet, aquí deixem el PR pel fort pendent de baixada i fem una marrada per anar a buscar la pista del Camí Vell de Tost, antic camí que ens porta de nou al Pla de Sant Tirs.
Desembre de 2023
CENTRES D’INTERÈS
Sant Esteve de Sauvanyà. Mare de Déu de l'Esperança de Torà de Tost. Sant Martí de Tost
RESTAURANTS/ALLOTJAMENTS
Casa Rural Cal Font. Tel 600 07 26 56
Bar tapes Pinxin. Tel 973296548
https://www.riberaurgellet.cat/turisme/restaurants